Quant estàs disposat a pagar per tenir un munt de seguidors? Tot té un preu. I a les xarxes socials, la popularitat, determinada popularitat, també. Això sí, de seguidors, com d’amics, n’hi ha de moltes menes. Vigila que no t’engaltin un zombi, tal i com explica en Josep Bargallo en el següent article.
[Leer el articulo en Castellano]
“Mi novio es un zombi”… i la majoria dels meus seguidors de twitter també…
Cada vegada més sovint, les empreses i els particulars senten la necessitat de veure créixer els seus seguidors i sobretot de veure’ls créixer més ràpidament que els de la competència.
A nivell particular moltes vegades sols es tracta d’una mena de autoengany inofensiu degut al propi ego. Però també sovint és degut a la definició àmplia del què vol dir amic en algunes xarxes socials- a Facebook un amic pot ser també una “persona que alguna vegada ha estat a menys de deu metres de tu”-. Es habitual felicitar l´aniversari a companys de básica a qui fa trenta anys que no veus o fins i tot a persones que et recorden a tu pèro que tu no recordes (cas habitual quan ets formador o has estat molt de temps treballant de cara al public).
Aquest fet té aspectes positius, ja que moltes vegades et permet retrobar-te amb gent interessant, dels que la mecànica de la vida t´ha separat, o veure com han canviat i evolucionat amics i coneguts dels que havies perdut la pista. És important però que les xarxes permetin gestionar aquest “amics” de manera eficient com ja en vam parlar en un post anterior d’en Marc Torrano.
No obstant en el cas de “celebrities”, polítics en campanya, empreses de serveis o simplement egos sobredimensionats, el fet de tenir més i més seguidors es pot convertir en una obsesió o en una necessitat. És el cas per exemple de polítics de primera fila com Mariano Rajoy, François Hollande, Barack Obama o Mitt Romney que no es poden permetre tenir menys seguidors que els seus rivals ja que el nombre de seguidors s’utilitza com un indicador de la seva popularitat política.
Molts d´ells solucionen el problema -de forma poc honesta segons la meva opinió- tirant de talonari. Págines com usocial.net o seguidoresentwitter.net ofereixen augmentar de forma significativa els seguidors a twitter. Altres, com comprarseguidores.net prescindeixen fins i tot dels eufemismes i anuncien clarament el que ofereixen: seguidors a canvi de diners.
L’explicació políticament correcta que donen aquestes plataformes és que els seus serveis són demanats per empreses i pàgines web“ que volen donar-se a conèixer i que no es poden permetre començar de zero” ja que segons aquestes empreses “quan més popular aparentes ser, més seguidors reals acabes captant”, tot i oblidant el precepte que sovint la qualitat és més important que la quantitat com ja es va comentar també en un altre post anterior sobre “Fans, Lectors i Seguidors”.
El preu a pagar depèn finalment de si el seguidors són “reals” o si bé simplement programes informàtics que controlen diversos comptes falsos, el que s’anomena comunament “zombis”. Si no ets massa exigent pots obtenir 25.000 seguidors per uns 350 dòlars, un preu asequible fins i tot simplement per a qualsevol persona amb un ego sobredimensionat. Siguin reals o no, els seguidors aconseguits d’aquesta manera no aconsegueixen l’objectiu últim de les xarxes socials, que és el del crear una comunitat al teu voltant.
Així doncs, un community manager o un gestor de xarxes que es deixi la pell, tractant d’aconseguir seguidors, millorant els continguts i fent atractiu el perfil social d’una empresa, potser no s´hauria de preocupar massa si la competència directa creix de forma exagerada. Potser no és que ho faci millor que tu, potser, simplement -com aquella gran pel.licula- sap que “els seguidors de twitter tenien un preu”.
Social Media Friendly 
Un comentari